Pasqual Mas i Usó
Poesia acadèmica valenciana del barroc
1998, viii, 348 pp. Hardcover.
(Estudis Catalans 3)
ISBN: 978-3-931887-20-9
€ 36,-

 

La poesia acadèmica i de certàmen és una poesia per a ser escoltada des de la tarima o des del cadafal i per això ha de fer força en trobar imatges senzilles, fins i tot explicatives és a dir anti-poètiques, intentant de connectar amb el públic. Molts escriptors han comentat que s’escriu per a ser estimat. La poesia oral que ací es presenta excepte la de caire religiós sembla estar escrita per a ser riguda.
La poesia que apareix en les convencions literàries que ací es tracten està freqüentment en relació amb altres tipus de manifestacions artístiques. Així, per exemple, la poesia mural, l’emblemàtica, els jeroglífics, la música, el ball, la pintura, el teatre i, sobretot, l’oratòria. Aquestes fronteres estètiques, de vegades tan permeables, ajuden a comprendre com el Barroc és una globalitat de manifestacions artístiques i socials i no pas, com s’ha explicat, una única estratègia artística, un sol vector estètic.
En aquests poemes es tracta de l’expressió d’una convivència trenada entre un projecte de saber i la plasmació lúdica i fugissera de la literatura. I ara, en el recull que es presenta, predomina clarament la segona via: la poesia efímera que es manifesta en l’expressió del boat barroc o en l’espurna còmica.

Tres coses són les que maten:
la guerra, la pesta y fam;
y qualsevol que encontram
al chich y gran arrebaten.
O[h], quants castells vivents baten!
Quin reparo [h]y [h]a de [h]aver
si enuchat Déu verdader
està contra tanta ofensa?
Que sia nostra defensa
y muralla sanct Xavier!

Si la pesta és centella,
que a la planta que està tendra
la deixa feta una cendra
la que avans se veu tan bella,
vinga, puix, la maravella,
bon ànimo!, no et espantes,
puix que Xavier n’[h]a fet tantes
en lo món, en tant de lloch,
apagant aqueste foch
per fer aygua d’estes plantes.

De llàgrimes fet un bañy
tota la gent està plena,
quan<t> se veu en tan gran pena
del contagi el machor dañy:
el fill al pare és estrany.
En tal temps, qui no se aterra!
que si una vegada aferra
com ell en ningú té lley
encara que sia el rey
està al punt un tros de terra.

D’esta serà mortal plaga
tota ponçoña y verí,
sanct Xavier és metge, sí,
medicina y la triaga:
és riu que esta flama apaga,
fre de la pesta atrevida,
y el dolent quan<t> trist lo crida
és forçós tinga en ell fort,
puix dant vida a tant de mort
a la mort mata ell, que és vida.

Anònim
(Sacro monte parnaso/1687, 203-204)